Els països rics poden crear prosperitat mentre utilitzen menys materials i energia si abandonen el creixement econòmic com a objectiu.
Jason Hickel ,
Giorgos Kallis ,
Tim Jackson ,
Daniel W. O'Neill ,
Juliet B. Schor ,
Julia K. Steinberger ,
Peter A. Victor i
Diana Ürge-Vorsatz
Les polítiques que donen suport al decreixement inclouen la provisió d'habitatge públic d'alta qualitat i assequible, com la de Viena. Crèdit: Rafael Wiedenmeier/Getty
L'economia global s'estructura al voltant del creixement: la idea que les empreses, les indústries i les nacions han d'augmentar la producció cada any, independentment de si és necessari. Aquesta dinàmica està impulsant el canvi climàtic i el trencament ecològic. Les economies d'ingressos alts, i les corporacions i les classes benestants que les dominen, són les principals responsables d'aquest problema i consumeixen energia i materials a ritmes insostenibles
1 ,
2 .
No obstant això, molts països industrialitzats lluiten ara per fer créixer les seves economies, ateses les convulsions econòmiques causades per la pandèmia de COVID-19, la invasió russa d'Ucraïna, l'escassetat de recursos i les millores estancades de la productivitat. Els governs s'enfronten a una situació difícil. Els seus intents per estimular el creixement xoquen amb els objectius de millorar el benestar humà i reduir el dany ambiental.
Els investigadors en economia ecològica demanen un enfocament diferent: el decreixement
3 . Les economies riques haurien d'abandonar el creixement del producte interior brut (PIB) com a objectiu, reduir les formes de producció destructives i innecessàries per reduir l'ús d'energia i materials, i centrar l'activitat econòmica en assegurar les necessitats humanes i el benestar. Aquest enfocament, que ha guanyat força en els últims anys, pot permetre una ràpida descarbonització i aturar la ruptura ecològica alhora que millora els resultats socials
2. Allibera energia i materials per als països d'ingressos baixos i mitjans en els quals encara podria ser necessari creixement per al desenvolupament. El decreixement és una estratègia proposada per estabilitzar les economies i assolir objectius socials i ecològics, a diferència de la recessió, que és caòtica i socialment desestabilitzadora i es produeix quan les economies dependents del creixement no creixen.
Els informes d'enguany del Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) i la Plataforma Intergovernamental de Ciència i Política sobre Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics (IPBES) suggereixen que les polítiques de decreixement s'han de tenir en compte en la lluita contra la degradació del clima i la pèrdua de biodiversitat, respectivament. Les polítiques per donar suport a aquesta estratègia inclouen les següents.
Reduir la producció menys necessària. Això significa reduir sectors destructius com els combustibles fòssils, la carn i els lactis produïts en massa, la moda ràpida, la publicitat, els cotxes i l'aviació, inclosos els jets privats. Al mateix temps, cal posar fi a l'obsolescència planificada dels productes, allargar-ne la vida útil i reduir el poder adquisitiu dels rics.
Millorar els serveis públics. Cal garantir l'accés universal a una atenció sanitària, educació, habitatge, transport, Internet, energies renovables i aliments nutritius d'alta qualitat. Els serveis públics universals poden oferir bons resultats socials sense un ús elevat de recursos.
Introduir una garantia de llocs de treball verds. Això formaria i mobilitzaria la mà d'obra al voltant d'objectius socials i ecològics urgents, com ara instal·lar renovables, aïllar edificis, regenerar ecosistemes i millorar l'atenció social. Un programa d'aquest tipus posaria fi a l'atur i garantiria una transició justa dels llocs de treball per als treballadors de les indústries en declivi o de "sectors de desaparició", com els que suposen els combustibles fòssils. Es podria combinar amb una política de renda universal.
Reduir el temps de treball. Això es podria aconseguir rebaixant l'edat de jubilació, fomentant el treball a temps parcial o adoptant una setmana laboral de quatre dies. Aquestes mesures reduirien les emissions de carboni i alliberarien la gent a participar en activitats de cura i altres activitats de millora del benestar. També estabilitzarien l'ocupació a mesura que disminueixi la producció menys necessària.
Facilitar el desenvolupament sostenible. Això requereix cancel·lar els deutes injusts i impagables dels països d'ingressos baixos i mitjans, frenar l'intercanvi desigual en el comerç internacional i crear condicions perquè la capacitat productiva es reorienti cap a l'assoliment dels objectius socials.
Aubagne, a França, és un dels gairebé 100 llocs del món que ofereixen transport públic gratuït. Crèdit: Viennaslide/Alamy
Alguns països, regions i ciutats ja han introduït elements d'aquestes polítiques. Moltes nacions europees garanteixen l'assistència sanitària i l'educació gratuïta; Viena i Singapur són famosos per l'habitatge públic d'alta qualitat; i prop de 100 ciutats d'arreu del món ofereixen transport públic gratuït. En el passat, molts països han utilitzat esquemes de garantia d'ocupació i s'estan realitzant experiments amb ingressos bàsics i hores de treball més curtes a Finlàndia, Suècia i Nova Zelanda.
Però la implementació d'una estratègia més completa de decreixement, d'una manera segura i justa, s'enfronta a cinc reptes clau de recerca, tal com es descriu aquí.
Eliminar les dependències del creixement
Les economies actuals depenen del creixement de diverses maneres. El benestar es finança sovint amb ingressos fiscals. Els proveïdors privats de pensions depenen del creixement de la borsa per obtenir rendiments financers. Les empreses citen el creixement previst per atraure inversors. Els investigadors han d'identificar i abordar aquestes "dependències de creixement" sector per sector.
Per exemple, cal canviar el "deure fiduciari" dels directors de les empreses. En lloc de prioritzar els interessos financers a curt termini dels accionistes, les empreses haurien de prioritzar els beneficis socials i ambientals i tenir en compte els costos socials i ecològics. Sectors com l'atenció social i les pensions necessiten mecanismes de finançament segurs per als proveïdors públics, i una millor regulació i desmantellament dels incentius financers perversos per als proveïdors privats
4 .
L'equilibri de l'economia nacional requerirà nous models macroeconòmics que combinin variables econòmiques, financeres, socials i ecològiques. Models com
LowGrow SFC (desenvolupat per TJ i PAV),
EUROGREEN i
MEDEAS ja s'estan utilitzant per projectar els impactes de les polítiques de decreixement, incloent impostos redistributius, serveis públics universals i reduccions de temps de treball.
Finançar els serveis públics
Es necessitaran noves formes de finançament per finançar els serveis públics sense creixement. Els governs han d'aturar les subvencions a l'extracció de combustibles fòssils. Haurien de gravar les indústries ecològicament perjudicials, com ara els viatges aeris i la producció de carn. Els impostos sobre el patrimoni també es poden utilitzar per augmentar els recursos públics i reduir la desigualtat.
Els governs que emeten la seva pròpia moneda poden utilitzar aquest poder per finançar objectius socials i ecològics. Aquest enfocament es va utilitzar per rescatar els bancs després de la crisi financera mundial del 2007-2008 i per pagar els programes de permisos i hospitals durant la pandèmia de la COVID-19
5 .
S'han de gestionar els riscos inflacionistes si l'augment de la demanda supera la capacitat productiva de l'economia. La destinació de moneda als serveis públics redueix la inflació del cost de la vida. Però una estratègia de decreixement també pot reduir la demanda de béns materials, per exemple mitjançant una fiscalitat progressiva, fomentant el consum compartit i col·laboratiu, incentivant la renovació i reparació i donant suport als serveis comunitaris.
Un altre risc és que quan els estats o els bancs centrals emeten moneda, poden augmentar els pagaments del servei del deute públic. La investigació suggereix que la gestió d'aquest risc requereix una coordinació acurada de la política fiscal (quants impostos i gasten els governs) i la política monetària (com es manté l'estabilitat de preus)
6 . Es necessiten models i investigacions empíriques per aclarir els pros i els contres dels mecanismes innovadors de política monetària, com ara un "sistema de reserves per nivells", que redueix el tipus d'interès del deute públic.
Gestionar les reduccions de jornada
Els assaigs de jornades laborals més curtes generalment han reportat resultats positius. Aquests inclouen menys estrès i esgotament i un millor son entre els empleats mentre es manté la productivitat
7 . La majoria d'assaigs s'han centrat en el sector públic, principalment al nord d'Europa. Però les empreses privades d'Amèrica del Nord, Europa i Australàsia han realitzat proves de quatre dies setmanes, amb resultats similars
8 . Tanmateix, les empreses van ser autoseleccionades i cal investigar per comprovar si aquest enfocament pot tenir èxit més àmpliament, per exemple, fora de les indústries de coll blanc que dominen els assajos.
Els joves de Hong Kong tenen pancartes sobre el moviment Lying Flat, que ha vist que un gran nombre de treballadors han renunciat a la feina. Crèdit: Jonathan Wong/SCMP via ZUMA Press
S'han d'entendre i abordar les barreres per implementar la reducció d'hores. Els costos de personal per cap, com ara les contribucions fiscals limitades i l'assegurança mèdica, fan que sigui més car per als empresaris augmentar el nombre de personal. El deute personal podria animar els empleats a treballar més hores, tot i que els assajos recents no van mostrar proves d'això
7 ,
8 .
La comprensió dels impactes col·lectius també és limitada. Els resultats dels experiments de França amb una setmana de 35 hores han estat contradictoris: tot i que moltes persones se'n van beneficiar, alguns treballadors menys pagats i menys qualificats van experimentar salaris estancats i treballs més intensos
9 . Aquestes pressions s'han d'estudiar i abordar. Els supòsits que la reducció d'hores donen lloc a més ocupació s'han de provar en diferents sectors i entorns. L'evidència recent suggereix que els treballadors poden mantenir la productivitat reorganitzant el seu treball
7 ,
8 .
També s'han d'establir vincles entre les hores de treball i les emissions de carboni
10 . Tot i que menys desplaçaments redueixen el consum d'energia i les emissions de carboni durant les setmanes de treball comprimides, els comportaments durant els caps de setmana de tres dies segueixen poc explorats. Més viatges o compres durant el temps lliure podrien augmentar les emissions, però aquests efectes es podrien mitigar si es redueix la producció en sectors problemàtics.
Reforma dels sistemes d'aprovisionament
Actualment cap país satisfà les necessitats bàsiques dels seus residents de manera sostenible
1 . Les economies riques utilitzen més recursos que la seva quota justa
2 , mentre que és probable que els països amb ingressos més baixos n'hagin d'utilitzar més. Els investigadors han d'estudiar com els sistemes de subministrament vinculen l'ús dels recursos amb els resultats socials, tant per als sistemes físics (infraestructura i tecnologia) com per als socials (governs i mercats).
Els estudis de baix a dalt suggereixen que millors sistemes d'aprovisionament podrien oferir uns nivells de vida dignes amb un ús d'energia molt menor del que es requereix avui en dia
11 . Aquests estudis no tenen en compte del tot institucions com l'estat, i és probable que siguin subestimats. Els estudis de dalt a baix, que tenen en compte aquestes institucions, suggereixen que es necessita més energia per satisfer les necessitats humanes
12 . Però aquests estudis no poden separar el consum de malbaratament com ara cotxes grans o iots i, per tant, és probable que siguin sobreestimats.
Els investigadors han de conciliar aquests enfocaments i tenir en compte els recursos a més de l'energia, inclosos els materials, la terra i l'aigua. Han d'examinar els sistemes de subministrament d'habitatge, transport, comunicació, assistència sanitària, educació i alimentació. Quins canvis socials i institucionals millorarien l'aprovisionament? Quins tipus de prestacions tenen els resultats socials i ambientals més beneficiosos? Aquesta investigació es pot fer mitjançant l'observació empírica, així com mitjançant la modelització.
Prenguem l'habitatge, per exemple. A moltes parts del món, els mercats immobiliaris atenen promotors, propietaris i financers. Això contribueix a la segregació i la desigualtat, i pot expulsar els treballadors dels centres de les ciutats perquè depenguin dels cotxes, la qual cosa augmenta les emissions de combustibles fòssils. Els enfocaments alternatius inclouen l'habitatge públic o cooperatiu, i un sistema financer que prioritza l'habitatge com a necessitat bàsica més que com a oportunitat de lucre.
Viabilitat política i oposició
Sovint es tracta el creixement com un àrbitre de l'èxit polític. Pocs líders s'atreveixen a desafiar el creixement del PIB. Però les actituds públiques estan canviant. Les enquestes a Europa mostren que la majoria de la gent prioritza el benestar i els objectius ecològics per sobre del creixement (vegeu
go.nature.com/3ugg8kt ). Les enquestes als Estats Units i al Regne Unit mostren suport a les garanties laborals i a les reduccions de temps de treball (vegeu
go.nature.com/3uyhdjv i
go.nature.com/3y8ujz5).). El gran nombre de treballadors que han deixat la seva feina en moviments com la Gran Dimissió dels Estats Units o els grups de protesta de Lying Flat a la Xina mostren que hi ha una demanda de jornades laborals més curtes i un treball més humà i significatiu. No obstant això, els partits polítics que han presentat idees de decreixement han rebut un suport limitat a les eleccions. Això ens planteja la pregunta: d'on vindria l'impuls de la política de decreixement?
Els moviments socials i el canvi cultural que es produeixen sota la superfície sovint precedeixen i catalitzen la transformació política. Els científics socials haurien d'examinar quatre àrees. En primer lloc, han d'identificar actituds i pràctiques canviants mitjançant enquestes i grups focals.
En segon lloc, haurien d'aprendre de "ciutats en transició" sostenibles, cooperatives, projectes de cohabitatge o altres formacions socials que prioritzin les formes de vida posterior al creixement. Les experiències de països que s'han hagut d'adaptar a condicions de baix creixement, com ara Cuba després de la caiguda de la Unió Soviètica i el Japó, també donen lliçons.
En tercer lloc, els investigadors haurien d'estudiar moviments polítics alineats amb els valors del decreixement, des de La Via Campesina, el moviment internacional de pagesos que defensa la sobirania alimentària i els mètodes agroecològics, fins als moviments municipalistes i comunalistes i governs de ciutats progressistes com Barcelona o Zagreb, que promoure polítiques que afavoreixin la justícia social i els comuns. Cal entendre millor els obstacles als quals s'enfronten els governs amb ambicions ecologistes, com els escollits aquest any a Xile i Colòmbia.
En quart lloc, cal una millor comprensió dels interessos polítics i econòmics que podrien oposar-se o donar suport al decreixement. Per exemple, com s'organitzen, a nivell nacional i internacional, grups com ara els think tanks, les corporacions, els grups de pressió i els partits polítics que treballen per donar suport als interessos de les elits per abocar la política econòmica i social progressista? El paper dels mitjans de comunicació en la formació d'actituds favorables al creixement continua encara poc explorat. Tenint en compte els vincles entre el creixement econòmic i el poder geopolític, les nacions individuals podrien no estar inclinades a actuar soles, per por d'enfrontar-se a un desavantatge competitiu, la fugida de capitals o l'aïllament internacional. Aquest problema del "primer impulsor" planteja la qüestió de si, i en quines condicions, els països d'ingressos alts podrien cooperar cap a una transició de decreixement.
Què després?
L'acció del govern és fonamental. Aquest és un repte, perquè els que tenen el poder tenen ideologies arrelades en l'economia neoclàssica convencional i tendeixen a tenir una exposició limitada als investigadors que exploren l'economia des d'altres angles. Es necessitarà un espai polític per debatre i comprendre alternatives, i per desenvolupar respostes polítiques. Els fòrums que treballen en això inclouen l'Aliança per a l'economia del benestar, el moviment Growth in Transition a Àustria, la iniciativa de la conferència post-creixement del Parlament Europeu i el grup parlamentari de tots els partits del Regne Unit sobre els límits del creixement.
Calen moviments socials forts. Formes de presa de decisions descentralitzades, a petita escala i directes, com ara les assemblees de ciutadans, ajudarien a destacar les opinions públiques sobre economies més equitatives
13 .
Abordar la qüestió de com prosperar sense creixement requerirà una mobilització massiva d'investigadors de totes les disciplines, inclosos economistes de ment oberta, científics socials i polítics, modelistes i estadístics. La investigació sobre el decreixement i l'economia ecològica necessita més finançament per augmentar la capacitat d'abordar les preguntes necessàries. I l'agenda necessita atenció i debat en els principals fòrums econòmics, ambientals i climàtics, com les conferències de les Nacions Unides.
Un editorial del març de 2022 en aquesta revista va argumentar que és hora d'anar més enllà d'un debat sobre els "límits del creixement" versus el "creixement verd". Estem d'acord. Segons la nostra opinió, la qüestió ja no és si el creixement arribarà a límits, sinó com podem permetre que les societats prosperin sense creixement, per garantir un futur just i ecològic. Obrim el camí.
.jpg)
