En diversos escrits he defensat la necessitat de l’austeritat com a
vía per sortir de la crisi tot bastint un nou tipus de societat que es
protegeixi en el possible dels agressors externs, que prediquen de nou
el consumisme més eixelebrat. He trobat aquest discurs sobre el tema
–de l’any 1977! -, i m’ha semblat útil reproduir-lo, intentant evitar
l’oratòria pròpia de l’època . Evidentment no el varen escoltar, i així
estem.
Fragments del discurs pronunciat per E. Berlinguer al Teatre de l’Eliseu,
Roma, 15 de gener de 1977[1]
Donar un sentit i una finalitat a la política d’austeritat; però quina austeritat?
D’on ha sortit, d’on neix l’exigència de
posar-se a pensar i a treballar al voltant d’un projecte de
transformació de la societat que fixi objectius i metes tals que puguin
ser assolits en els propers quatre anys, però que es tradueixin en
actes, decisions, mesures que marquin ja ara l’inici del camí?
Aquesta exigència neix de la consciència
de que cal donar-li un sentit i un propòsit a aquella política
d’austeritat que és una tria obligada i perdurable i que, al mateix
temps, és una condició de salvació per als pobles d’occident, dic de
manera general, i afegeixo que molt particularment pel poble italià.
L’austeritat no és avui un simple
instrument de política econòmica al qual recórrer per superar una
dificultat temporal, conjuntural, que permeti la represa i la
restauració dels vells mecanismes econòmics i socials. Aquesta és la
forma en que l’austeritat ve concebuda i presentada pels grups econòmics
dominants i de les forces polítiques conservadores. Però no és així per
nosaltres. Per nosaltres, l’austeritat és el mitjà per contrarestar
fins les arrels i posar les bases per superar un sistema que ha entrat
en una crisi estructural de fons, no conjuntural; sistema del que en són
els caràcters distintius el malbaratament i els deutes, l’exaltació
dels particularismes i l’individualisme més desenfrenat, del consumisme
més embogit. L’austeritat significa rigor, eficàcia, seriositat, i
significa també justícia; o sigui, el contrari de tot allò que hem
conegut i pagat fins ara, allò que ens ha portat a la gravíssima crisi
els danys de la qual s’acumulen d’any en any i avui es manifesten a
Itàlia en tot el seu dramatisme.
Amb quina base poden alçar els treballadors la bandera de l’austeritat?
L’austeritat és una lluita efectiva
contra la situació existent, contra el succés espontani de les coses, i
al mateix temps, premissa i una condició material per endegar el canvi.
Així concebuda, l’austeritat esdevé una arma de lluita moderna i
actualitzada ja sigui contra els defensors de l’ordre econòmic i social
existent, ja contra aquells que el consideren l’únic sistema possible
per a una societat destinada orgànicament a restar endarrerida,
subdesenvolupada i, com a conseqüència, cada vegada més desequilibrada,
més carregada d’injustícies, de contradiccions i de desigualtats.
Lluny d’ésser, per tant, una concessió
als interessos dels grups dominants o a les exigències de supervivència
del capitalisme, l’austeritat pot ser una tria amb un avançat i concret
contingut de classe, pot i ha de ser un dels mitjans amb els que els
treballadors acullen una manera diversa de viure social, mitjançant la
qual lluitarà per afermar, en les condicions d’avui, els seus antics i
sempre vàlids ideals d’alliberament. De fet, crec que en les condicions
d’avui és impensable lluitar realment i eficaç per una societat millor
sense adonar-se’n de la necessitat imprescindible de l’austeritat.
Però l’austeritat, segons els seus
continguts i la forces que en governin la seva gestió, pot ésser
utilitzada com instrument de depressió econòmica i de repressió
política, de perpetuació de les injustícies socials, o bé esdevenir una
eina per un nou desenvolupament econòmic i solidari, per un vigorós
sanejament de l’Estat, per una profunda transformació de l’actitud de la
societat, per la defensa i expansió de la democràcia; en una paraula,
com a mitjà de justícia i alliberament de l’home i de totes les seves
energies, avui menystingudes, disperses o perdudes.
Dues premisses fonamentals per aconseguir una “transformació revolucionària de la societat”
Estem en un moment en que o anem vers una transformació revolucionària de la societat o ens trobarem davant la ruïna comú a totes les classes
i d’aquí a la decadència de la civilització, la ruïna d’un país. I en
les condicions actuals, això passa per plantar cara als problemes que
posen a l’occident els moviments d’alliberament dels pobles del tercer
món. I això té dues vessants: Obrir-se a una plena comprensió de les
necessitats de desenvolupament i de justícia establint una política de
cooperació basada en la igualtat, i també
abandonar la il·lusió de que es possible perpetuar un tipus de
desenvolupament que es fonamenti en l’expansió artificiosa del consum
individual, font de malbaratament, parasitisme, privilegis, d’esgotament
dels recursos i de desastre financer.
És per això que una política
d’austeritat, de rigor, de guerra al malbaratament, s’ha tornat una
necessitat inexcusable de part de tothom, i alhora la palanca per fer
canviar la societat en les seves estructures i les seves idees bàsiques.
Una política d’austeritat no és una
política que tendeixi a l’anivellament vers la indigència, ni ha de ser
perseguida amb l’objectiu de garantir la simple supervivència d’un
sistema econòmic i social que ha entrat en crisi. Una política
d’austeritat, al contrari, ha
de tenir l’objectiu –i és per això que pot i ha d’ésser conduïda pel
moviment obrer – d’instaurar la justícia, l’eficàcia, l’ordre i,
afegeixo, una moral nova.
Concebuda així, una política
d’austeritat, malgrat comporti (necessàriament, perquè és a la seva
naturalesa) certes renúncies i sacrificis, adquireix al mateix temps un
significat renovador i esdevé un acte alliberador per la gran massa,
sotmesa a velles servituds i intolerables marginacions, creant una nova
solidaritat.
Carència de vigor i coratge en les polítiques d’austeritat governamentals.
Les polítiques d’austeritat són tothora
viciades per la manca de vigor, de coratge i de volada. Per exemple: no
s’ha sabut encara suscitar el necessari moviment d’opinió contra el
malbaratament. Contra el balafiament en sentit directe, que són encara
enormes (si es pensa en l’energia o en la sanitat) i contra el
malbaratament en sentit indirecte, com el que es deriva de la manca de
control a les escoles o l’administració pública; d’aquells els derivats
d’imprevisió; dels enormes errors comesos en la política del sòl, del
territori o del medi ambient, o de l’abandó de les polítiques de
recerca. És tot un vastíssim ventall d’accions que s’han d’emprendre
contra el malbaratament i a favor de l’estalvi, que tindrien necessitat
d’estímul , d’iniciatives continuades per part del govern que sabés
veritablement reflectir l’indispensable sentit de canvi polític i moral
de la societat.
En lloc d’això, els representants de les
velles classes dominants i molts homes de govern, quan hi arriben,
només malden per tornar el país a les mateixes vies que conduïen al
tipus de desenvolupament econòmic d’abans de la crisi. Com si aquelles
vies i aquell model de desenvolupament poguessin representar encara avui
un ideal de societat i, més encara, com si la crisi d’aquests anys no
hagués estat precisament la crisi d’aquell model de societat.
[1]
He traduït paràgrafs sencers, eliminant els relatius a temes de
política interna italiana d’aquell moment, però mantenint la totalitat
del discurs sobre austeritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada